Anar al teatre i sortir amb la sensació que alguna cosa s’ha mogut per dins, amb la barreja d’emocions latents que necessiten d’un temps a cel obert per reposar i integrar, aquest ha estat el regal d’aquesta obra, La Infàmia.
Aquesta és una història real, un trosset de vida transcendent i rellevant de la biografia de Lydia Cacho.
Un viatge paorós des de Cancun a Puebla.
Lydia Cacho és periodista i activista mexicana que treballa incansablement pels pels drets humans i en particular pels drets de les dones i la infància al seu país.
Aquesta obra és imprescindible per a reivindicar de prop les realitats que sembla que només existeixen de passada en algun telenotícies.
Sempre és així, quan posem nom, records, família, somnis i anhels… un número passa a ser un ésser humà, passa a ser realitat, i aquest, arriba al teu seient de la tercera fila del teatre on ja res pot ser neutre i indiferent.
L’obra ens convida a viure l’experiència d’un viatge asfixiant això sí, amb treves en la narrativa per prendre aire i descansar abans de tornar-nos a submergir en la incertesa. Aquesta dificultat interpretativa ho encarna magníficament Marina Salas on durant 90 minuts s’entrega generosament en cos i ànima a la interpretació.
L’obra es abraçada per una escenografia mil·limetrada, sostinguda per imatges de càmera que ens permeten viure amb una sola veu tots els registres.
Impactant i necessària
