Quan es diu que la realitat supera la ficció sempre es té aquest pensament de manera superficial perquè, si realment s’escruta tot allò que no surt a la primera línia, moltes vegades l’horror és el protagonista absolut. Històries que no es volen saber o que s’intenten amagar per no descobrir com de miserable pot ser l’ésser humà.
Lydia Cacho és una periodista i activista pels drets humans mexicana que porta tota la seva vida treballant per destapar els delictes contra les persones, especialment vers les dones al seu país. Al 2005 va ser segrestada per denunciar les activitats d’homes poderosos. En aquesta obra relata aquest segrest, al mateix temps que fa un repàs per tota la feina realitzada per ella i la seva família -laboral i real- per continuar lluitant per la justícia.
Dura, potent i punyent, aquesta obra és un cop de puny a l’estómac, la consciència i la realitat. Un text magnífic, signat per la pròpia Cacho, que va desgranant el relat intercalant el segrest amb la seva vida com a periodista i activista. Amb la seva narració, a través de la veu de Marina Salas, va introduint a l’espectadora en un món sòrdid, dolorós, incòmode, ple de violència i de lluita, que provoca un rebuig absolut per això al mateix temps que admiració per la força de Cacho.
La posada en escena és arriscada, juga amb una escenografia complexa en l’ocupació de l’espai i molt efectiva a nivell visual. Els elements dipositats a l’escenari i una pantalla gegant on es projecten les imatges que capten les càmeres fixes i mòbils implementen una immersió absoluta i esglaiant de l’espectadora en la història. Es trasllada als carrers de Mèxic i als seients de darrera d’un 4×4 que s’han convertit en una cel·la diminuta on la tortura no cessa.
Marina Salas és Cacho en aquesta representació. Son 90 minuts d’angoixa i asfíxia transmesos per la intèrpret amb intensitat. Es deixa la pell i l’ànima a l’escenari, connecta amb el públic des del primer minut per la seva honestedat en la narració. El pànic creixent que viu la protagonista impregna tot el pati de butaques que davant d’algunes de les escenes o confessions que fa la periodista s’horroritza i aparta la mirada.
La cruesa del relat i la veracitat en què està traslladat al teatre creen una sensació de rebuig conjunt envers les atrocitats i injustícies que es narren a l’obra. El públic queda impressionat i enfadat per la realitat presentada. És una producció impactant que demanda ser representada i vista a tot arreu.
