En un primer moment vaig pensar que aquesta era una obra més amb Núria Espert en el repartiment, sobretot després de veure unes companyes de viatge tan potents al seu costat. No m’esperava, per tant, trobar-me gairebé amb un recital d’aquesta actriu de 87 anys que es carrega l’espectacle a l’esquena i que eclipsa a tothom amb un personatge carismàtic i absolutament protagonista. Un exercici actoral de gran mèrit, com els que li hem vist fer en ocasions a Héctor Alterio, Concha Velasco o Lola Herrera (aquesta última, a punt d’estrenar nou espectacle al Teatre Goya).
La isla del aire està basada en la novel·la d’Alejandro Palomas, en la que cinc dones d’una mateixa família emprenen un viatge a un petit illot de Menorca. Allà apareixeran els secrets, i sobretot els retrets, de tota una vida en comú. Una existència en la que els homes han jugat un paper important, però també força nociu, i en la que l’àvia ha exercit –i segueix exercint- de gran matriarca. Una matriarca que amb noranta anys ja necessita utilitzar bolquers, però que encara controla el destí de filles i netes, dona consells i destil·la un afiladíssim sentit de l’humor.
L’obra acusa el seu origen literari quasi des del principi, amb les actrius parades al mig de l’escenari mentre escoltem reflexions en veu alta de cadascuna d’elles. A partir d’aquí trobem petits monòlegs –a vegades insuficients per acabar de definir el personatge- i molts diàlegs entre l’àvia i la resta de dones de la família. Surten moltes dades i moltes situacions que potser en una novel·la tenen el seu temps per assentar-se i desenvolupar-se, però que aquí acaben resultant precipitades i fins i tot capricioses (l’antic amant argentí d’una de les filles sembla afegit amb calçador). Estem, per tant, davant d’un text que no ha arribat com caldria a l’escenari, malgrat la gran interpretació d’Espert i el desplegament de recursos que fa en tot moment. Una brillant interpretació que secunden amb correcció Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat enmig d’un decorat petri i excessivament fred, gairebé una versió desangelada del que apareix a Fitzroy.
