Aquest melodrama d’Alejandro Palomas, adaptació escènica de la primera part de la seva trilogia literària El tiempo que nos une, presenta cinc dones – i quines dones – sota la direcció de Mario Gas. Ambientat a Menorca, una família de dones formada per tres generacions, tracta de sobreviure al patiment afligit pels homes i per la pèrdua d’Elena, el sisè personatge absent de la família.
El gran valor d’aquest muntatge és sens dubte la interpretacía de les seves actrius, sent Núria Espert la més memorable, que als seus 87 anys continua regalant talent i generositat sobre les taules. Una àvia sense pèls en la llengua que funciona com l’ingredient còmic d’aquest drama familiar. Vicky Peña és la mare patidora que va perdre a la seva filla en la mar i Miranda Gas una neta que manté la relació més entranyable de l’obra amb l’àvia. Finalment tenim a Candela Serrat i Teresa Vallicrosa, el potencial dels quals no està del tot aprofitat en comptar amb papers molt més secundaris.
L’escenografia són unes enormes roques sobre les quals es projecten rostres de personatges i efectes marins. Això aconsegueix una sensació d’abisme i fredor que tot i que funcioni per a retratar l’estat anímic dels personatges i la tràgica desaparició de l’Elena, dificulta la sensació d’intimitat entre els personatges.
Totes elles són dones trencades – no falten cadires de rodes, malalties ni crosses sobre l’escenari – desesperades, soles i plenes de secrets. Es nota el pes literari del text, amb diversos monòlegs i diàlegs amb informació que no sempre es desenvolupa. Tanmateix, els personatges podrien estar més matisats, ja que, excepte l’àvia, totes tenen un to o color similar, quan en realitat existeixen moltes maneres d’estar trencada.
