A vegades les ferides només es poden guarir compartint-les o demostrant la vulnerabilitat davant d’aquelles persones més properes.
En aquesta obra cinc dones es reuneixen en l’aniversari de la desaparició d’una sisena. Una mare, dues filles i dues netes es troben en un moment emocional desastrós, perdudes i plenes de retrets les unes amb les altres. Es l’àvia la que demana a la resta que vagin a la illa del nom per acomiadar-se del paisatge i recordar a la neta desapareguda abans de morir.
Núria Espert és l’àvia i el centre neuràlgic i magnífic d’aquesta producció, unes dones trencades que desitgen no estar soles. Espert desplega el seu enorme talent acompanyada d’un gran repartiment que amb la conversa expien dolor i ferides incurables. És el seu personatge el que té més cos i pes a l’obra i sobre el qual pivota la resta de dones que hi ha a l’escenari. Vicky Peña i Teresa Vallicrosa son les filles d’una mare autoritària, que ha marcat i manipulat les seves vides a nivell emocional i personal, marcant el seu futur sempre sota el paraigües del “propi bé” de cadascuna. Miranda Gas i Candela Serrat son les dues netes, intentant esbrinar com volen que siguin les seves vides mentre van cicatritzant les esquerdes de les seves ànimes.
Tot i el repartiment excel·lent, el text es nota forçat i portat a llocs sense naturalitat, simplement amb la finalitat de crear un escenari concret per a la exhibició d’Espert. I en aquest context on sembla que aquest és l’únic personatge que importa, la resta d’intèrprets es limiten moltes vegades a donar-li el peu per a la seva intervenció, deixant-se perdre un potencial increïble d’actrius a dalt de l’escenari.
Una posada en escena senzilla, que abusa dels fosos a negre de la il·luminació per canviar de segment, no col·loca cap obstacle en la narració de la història, l’element indispensable i que més es vol potenciar en aquesta producció.
És Espert i la resta del repartiment la veritable raó per veure aquesta obra, per gaudir del seu talent i mestratge sobre l’escenari.
