‘La Jaula de las Locas’ arriba per primer cop a Barcelona en format musical i arriba trepitjant molt fort. Realment m’ha sorprès, venia amb uns prejudicis d’altres musicals de la mateixa temàtica que havia vist en temporades anteriors, i m’he trobat amb una festa: que m’ha fet riure, que m’ha fet pensar i m’ha emocionat.
S’agraeix molt que artistes com Àngel Llàcer, amb l’equip de Nostromo Live, tingui tan clar aquesta concepció de l’espectacle tan completa. Gràcies per ser valents, per portar a escena aquest muntatge i fer-ho bé (no ha de ser fàcil).
Si us animeu anar al Tívoli, trobareu tot el que espereu d’un espectacle d’aquestes característiques. Trobareu amb una història compromesa: amb els drets i la visibilitat LGTB que, tot i no ser gaire actual, està molt ben portada a escena (no carrincloneja) i sensibilitza. Trobareu humor: hi ha gags ben afilats que m’han fet riure molt a gust. Trobareu sorpreses: aquesta colla sap com sorprendre al públic i compten amb una infraestructura escenogràfica i lumínica molt bona. Trobareu una partitura musical molt agraïda: molt ben executada i amb grans hits. Però el que trobareu, especialment: és talent i emoció!
I parlant de talent: el de l’Àngel Llàcer. Crec que molts el recordarem en aquest paper durant molt de temps. Quan un artista creu i sent el que fa: transmet i fa que els sentiments arribin com un coet de l’escenari a la butaca (i això és la màgia del teatre). Llàcer és un artista complet, un showman amb un paper que sembla dissenyat per a ell i que sent com a propi. Evidentment tot això no seria possible sense la complicitat amb la resta de l’equip i en especial amb l’Ivan Labanda: crec que un dels millors actors de musical de casa nostra i que tenia un repte que, per mi, ha superat amb escreix: desmarcar-se del mític mestre cerimònies de Cabaret.
Us animo a anar a la festa de ‘La cage aux folles’: un cant a la llibertat, a què cadascú sigui el que és i estimi com vulgui.