Aquesta obra es va produir i estrenar a Barcelona abans de portar-la a Buenos Aires i ara ens torna potser més madura, més autèntica.
És un text escrit per Carlos Correa i és genial pel que fa al contingut i al llenguatge. Dirigits per Carlos González Richard, dos actors, Gonzalo Villareal Porzio i ell mateix són dos gautxos aferrats a la terra i a una vaca. Em recorda Ñaque, o de piojos y actores de Sanchis Sinisterra, en què dos actors van aturant la representació per introduir les seves pròpies reflexions, els seus dubtes, les seves lluites i contradiccions. A La lechera, els dos actors, en un ambient rural, brut i polsegós es fan retrets i insulten constantment, com un joc o una forma d’acostament de l’un a l’altre. L’excusa és la vaca, que descriuen de tal manera que la humanitzen mentre es ridiculitza amb clau d’humor el vigor i la fortor del mascle gautxo.
La lluita per la propietat de la vaca dona peu a discussions entre els dos gautxos amb una gestualitat expressiva tan clara que no precisa de cap element escenogràfic. Vestits quasi bé en parracs, el text i els actors ens porten a la ruralitat més profunda. La rudesa del llenguatge contrasta amb la gran expressivitat del gest i el moviment, que va movent-se entre l’agressivitat i la tendresa que un bon mascle no pot acceptar.
Entremig de la rudesa del paisatge i de les paraules, un ocell parla d’amor i canta “alma para conquistarte, corazón para quererte i vida para vivirla junto a ti” i altres cançons que trenquen o suavitzen la tensió entre els dos actors.
Com acostuma a passar, l’obcecació per alguna cosa fa perdre la visió del conjunt, del que està més enllà i del que pot succeir. L’ocell (Gabriel Carreras) canta mentre ells es barallen, parla de l’amor mentre ells treuen pit per defensar la seva virilitat i el seu poder sobre algú o alguna cosa amb un final sorprenent. No us la perdeu
