Podríem pensar que La lengua atolondrada tracta d’una família desestrocturada. Uns pares separats, una filla adolescent sense expectatives de futur i la seva parella que no surt de l’habitació… Però aquesta obra va molt més enllà. Obtenim de primera mà l’experiència d’un dels mals més greus de la nostra societat: La dificultat en la comunicació interpersonal.
I ho aconsegueix a través d’un text de caràcter fragmentari, on històries del present, passat i futur es barregen, es trepitgen i es contradiuen. Amb una posada en escena senzilla (només unes cadires i una làmpada de sostre) amb comptats canvis de llum i un espai sonor puntual que reforça l’experiència teatral. Els tres actors fan una feina magnífica. Juguen amb les distàncies, amb el cos i amb la paraula per crear diferents atmosferes que ens faran passar de la tensió al riure. I és que cal destacar que enmig del drama l’autor/director ens deixa entreveure un humor fi que farà de contrapunt a una història amarga que en realitat és la nostra història. La història dels dies en que vivim.