Al començar els actors ja avisen de que l’espectacle ha de ser vist com quan es contempla un quadre. Adverteixen que són tres històries independents unides per un estil, per la forma… o més ben dit, per un paisatge emocional. Demanen per últim, que ens deixem emportar, i a partir d’aquí comença un muntatge on es barregen projeccions, dansa i teatre de gest.
A mi els avisos no em van espantar ni tirar enrere. Crec que són fins i tot innecessaris, perquè quan un va al teatre ha d’anar amb la predisposició a deixar-se endur, des del primer moment fins al darrer. El principal problema que li veig a aquest faune, i també als seus companys, és que no ens acaba portant enlloc. Amb unes altres paraules, no emociona. Les tres històries es desenvolupen de forma similar, i si no fos per una veu en off discutible -com totes les veus en off- no crec que poguéssim endevinar el que ens volen dir.
Tot i així, l’espectacle té una estètica atractiva i la Sala Fénix és un espai prou agradable i força adequat per acollir propostes com aquesta. Llàstima que l’aventura no hagi estat tant interessant com semblava en un principi…