Que en teatre no cal que se’ns expliqui una gran història amb una construcció narrativa clàssica, a aquestes alçades, és una cosa que ja està més que demostrada. No obstant, si no comptem amb una gran dramatúrgia, per contra, s’hauria de trobar una altra manera d’abordar al públic: per la via de l’entreteniment, de l’emoció o de la reflexió. Després d’un pròleg on es demana (amb certa arrogància) que obrim la ment perquè el que veurem no s’assembla a res que haguem vist abans, l’obra de Mai Rojas ens ofereix tres peces de mim corporal, independents entre elles, on s’aposta per l’esteticisme de la gestualitat i la poètica del moviment. La primera de totes, La leyenda del fauno és, amb diferència, la millor i, potser, hagués estat bo desenvolupar-la i fer amb ella un espectacle sencer. La tècnica de Rojas és esplèndida i, ajudat d’un bon maquillatge, resulta tota una exhibició d’expressivitat. Ara bé, més enllà de l’admiració que produeix la seva destresa, la peça ni commou ni deixa empremta. Menys encara les altres dos. La segona transmet l’estranya sensació d’estar desaprofitant a tres actrius que podien haver aportat més a tota la proposta en conjunt. Per acabar, el número de la maleta és un exercici típic que ja hem vist massa vegades. Si s’hagués volgut arriscar, es podia haver fet de moltes maneres però, finalment, el que l’espectador percep és una col·lecció d’imatges nascudes de la comoditat del que l’actor i director ja domina. A més, la veu en off no deixa espai per a la imaginació, contradient el joc que se’ns ha plantejat al principi de contemplar les escenes com si fossin pintures. En qualsevol cas, té petits moments visualment molt aconseguits i l’amor del projecte per l’univers de la mímica és latent; això no canvia el fet que, com a llenguatge teatral, tot i la seva bellesa, no té res de nou.
Enllaç copiat!