Vaig anar fa temps al Teatre Lara de Madrid, on s’ha gestat el fenòmen majúscul de La Llamada, sense saber molt bé el que anava a veure. Uns amics m’havien recomanat un musical «que no tenia desperdici» i amb el que em troncharía segur. Van encertar.
La Llamada és un petit gran musical, fresc, naïf i divertidíssim. Àgil com una sitcom televisiva, explica la història d’unes noies destinades a passar l’estiu en un campament d’estiu de monges, condemnades a compartir amb Déu uns dies d’esbarjo «i reflexió». Però elles no estan disposades a cedir ni un sol segon a l’avorriment, així que buscaran en l’alcohol i la música electrollatina el veritable ascens als cels. El que no saben és que qui veritablement els farà tocar els núvols serà l’amor… i Whitney Houston.
El meravellós repartiment (amb una Belén Cuesta en estat de gràcia, al muntatge que jo vaig veure) provoca situacions absolutament hilarants, acompanyades per la música en directe d’una bona banda de músics, encara que sovint desaprofitada. L’espectacle és un ‘divertiment’ sense gaire chicha, però t’assegura 90 minuts d’absoluta diversió. Ideal per anar amb la colla d’amics.