La Llamada, musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo arriba a Barcelona després d’un lustre triomfant a Madrid, convertit en fenòmen amb pel·lícula inclosa .El que va començar representant-se al hall. ha passat a omplir teatres. I per què arrasa?
Segovia, un campament d’estiu molt catòlic, dues noies fiesteras, desinhibides i lliurades al ritme electrollatí. A una, de sobte, se li apareix ni més ni menys que Déu nostre senyor, que s’arrenca per Whitney Houston. Home, apassionant, apassionant com a musical de masses no sembla.
Doncs vagi sí ho és. D’entrada, no és pretensiós. Que sí, podem buscar-li que toca temes com la identitat, perseguir somnis … però tampoc, crec, és aquest el secret del seu èxit sinó que desprèn d’una manera no artificial -aquí el mèrit- bones vibracions. Té puntet gamberro i descarat (aquest “Lo hacemos y ya vemos”, frase que demana un tatuatge a crits) sense ser ofensiu sinó còmplice.
I sí, preval el ritme sobre l’argument (per què W. Houston? Què espera Déu de la nostra protagonista? Què fan allà les noies?) Però connectes amb tots els personatges de seguida i cada un té espai per al lluïment. A més de les noies protagonistes. la monja jove, Milagros (¡!), que proporciona els millors i més hilarants moments de l’obra i la germana més recta, Bernarda, que té el seu corazoncito i fins i tot balla per redreçar el ramat. Petardo, doncs sí, però tampoc n’abusa. Al final, és dels pocs exemples de proposta aparentment senzilla, que compleix amb escreix el que busca: no només que t’ho passis molt bé i vulguis repetir, sinó que et sembli haver estat entre amics.
El repartiment varia, però, mèrit de selecció del càsting i la direcció, pel que llegeixo i he vist en les meves 3 Llamadas, sempre brilla, amb una comicitat i naturalitat aclaparadores, actuï qui actuï (les meves preferides són, no obstant, Erika Bleda i Angy Fernández, amb aquest puntet choni delicciós).
En resum: encara no conec ningú que no hagi gaudit amb La Llamada. I és que l’entreteniment sense artificis, la simpatia, frescor i complicitat no es troben cada dia.