Arribar tard a un fenomen cultural, normalment, és contraproduent per l’experiència com a espectador: les expectatives són altes i s’ha perdut la perspectiva del que el producte en qüestió era (o pretenia ser) en el seu origen. En el cas concret de La llamada, es tracta d’un espectacle que va néixer al hall de Teatro Lara de Madrid per saltar, gràcies al seu èxit, a l’escenari principal i, finalment, convertir-se en una pel·lícula i iniciar una gira per Espanya. Assistir per primera vegada a aquest show en aquest punt de la seva trajectòria i evolució resulta tan curiós com interessant. És evident que té alguna cosa gairebé màgica, relacionada amb el carisma, la frescor, espontaneïtat i manca de prejudicis que l’ha fet connectar amb la gent. A més, tot i no comptar amb grans cançons originals, té una energia jove que aconsegueix convertir la platea en una veritable festa.
Potser un pèl estirada per la senzillesa de la història, el seu poder de seducció és innegable. “Lo hacemos y ya vemos”, diuen les protagonistes del musical, frase que s’ha convertit en el secret de l’èxit de la carrera de Javier Calvo i Javier Ambrossi, els seus autors i directors. Una filosofia valenta i intel·ligent que impregna de simpatia aquesta proposta, ni pretesament transgressora ni ingènua en excés. La llamada és, en realitat, un cant a la llibertat sexual i sentimental individual amb esperit integrador. No es formula des d’una crítica cap a la manera de pensar de cap col·lectiu, persona o institució, al contrari, ens mostra com és possible un món on tothom pot viure tal com és amb el respecte de la resta. Això, potser, pot semblar naïf per a l’espectador més cínic però s’ha de reconèixer que aporta un missatge, en certa manera, molt més valuós que gran part de les peces de caràcter activista que no serveixen més que per desfogar la ràbia i el malestar social. La llamada transmet, a més, tant bon rotllo que fins i tot et fa sortir ballant del teatre amb un gran somriure, cosa que cada vegada es busca més i s’aconsegueix menys. I els Javis, ho aconsegueixen. Així que bravo per ells.