El debut d’Ivan Benet com a director i dramaturg ens arriba de la mà de Teatre Nu, una formació de l’Anoia que decideix encarar, per primer cop, una obra teatral per a adults. I ho fa amb un resultat tan farcit de debuts com de qualitat. La companyia porta l’atrevida història d’una infermera que es veu obligada, de manera desordenada i malaltissa, a repassar què ha provocat que acabés deixant d’exercir a l’hospital després d’haver comès un gran error involuntàriament. L’encarregada d’encarnar el personatge que perpetra aquest monòleg és l’Aida Oset en un exercici d’esforç i concisió del tot meritori.
Benet ha dissenyat i escrit l’obra al costat de Víctor Borràs, una coautoria que s’enceta en un dilatat dinar a Sant Martí de Tous, on la companyia hi té la seu central, i on de manera més o menys definitiva van establir les línies d’actuació que calia seguir per parir aquest projecte: ajuntar la filosofia de Gilles Lipovetsky amb el context d’una infermera dins el trasbalsat i accel·lerat entorn hospitalari i, de rebot, social. Construir un relat de diverses capes de lectura, de petits episodis i conflictes paral·lels amb diferent grau de quotidianitat per entrellaçar-los de la forma més astuta.
D’entrada es percep com un clar homenatge a les infermeres, a una tasca invisible quan tot rutlla però que s’esquitxa de culpa tan bon punt alguna cosa falla. I en una segona lectura, passant per la mecanització dels processos i la deshumanització que se’n deriva (l’error humà, el conflicte més tangible de la narració) reflexiona sobre la societat actual, producte del pensament lleuger.
La manera de deconstruïr la narració recorda a l’emprada per Lynch en joies com Mulholland Drive, una pel·lícula que també nodreix en influència la posada en escena del tercer acte en què Oset interpreta delicada i precisa un tema que ens remet immediatament a l’ambient musical, en aquest cas, de Blue velvet. Però no n’hi havia prou amb un referent d’aquesta alçada. Calia encertar-la també amb el to. El to té molt mèrit. Tots aquests maldecaps desordenats brollen a raig de la boca de la protagonista, fidels al funcionament del pensament, un punt aleatori; fent evidents les hores que hi ha dedicat l’equip, pacient, a confeccionar aquest espectacle. Tot i així, el text corre el risc de ser un conglomerat lleugerament -si se’m permet el joc- heterogeni d’una munió de petits monòlegs emmotllats en un conflicte troncal comú.
Però per si fos poc, al també debut d’Aida Oset com a única protagonista damunt l’escenari, hi decideixen combinar el text amb actuacions musicals originals afegides, de vegades amb més fortuna, d’altres amb menys, a la narració. Una proposta valenta que augmenta indiscutiblement la qualitat objectiva del resultat final. Sobretot gràcies a la destresa de la tècnica Paula Crespo que integra in situ la música interpretada en directe per Oset a la guitarra i al sintetitzador amb les peces pregravades en una tasca complicada de la qual, el millor que se’n pot dir, és que passa desapercebuda.
En definitiva, una obra capaç d’enllaçar la lleugeresa al patiment i a la tendresa, tractada des de la perspectiva més rabiosa, actual i cronoscòpica. Amb conflictes humans que floten en un ambient quirúrgic i individualitzat, on ens qüestionem si algú ha comès un gran error expressament i tots els ulls, de cop, són atrets pel magnetisme que desprèn el presumpte culpable. Un debut a l’alçada del que ens havia acostumat l’Ivan quan trepitjava els escenaris i un retrobament excel·lent amb l’Aida cara a cara.