És indubtable que Laia Marull fa un gran esforç en aquest monòleg dirigit per l’actriu canadenca Allegra Fulton. No es pot negar tampoc que l’embolcall és perfecte, amb un acurat i delicat treball d’il·luminació, so i projeccions. El text també té una bona premissa i una idea que potser es podria haver desenvolupat millor, però que funciona a estones. Llavors, què és el que falla? Per què el monòleg no m’ha acabat de commoure? Per què la interpretació de Marull no arriba a traspassar? Després de donar-hi voltes, crec que un cop més en té la culpa aquesta febre, o passa, o moda passatgera de dotar a alguns monòlegs d’un moviment continu, extenuant, i molts cops inútil. No defenso la immobilitat de Lolita Flores a La plaça del diamant, però crec que hi ha un terme mig… Si l’actriu no para de fer accions innecessàries i poc lligades amb el text es corre el risc d’esgotar a l’espectador als deu minuts, d’enviar la naturalitat a can Pistracs i de fer perdre l’atenció pel que s’està dient. En aquest monòleg en concret, a més, em va donar la sensació que em volien sacsejar a la força, commoure sense ganes i fer-me algunes trampes al solitari. Tot i així és recomanable per l’esforç, perquè tal com deia al principi l’actriu s’aboca amb cos i ànima a una proposta que potser no li fa del tot justícia.
Enllaç copiat!