Les llistes divideixen el món entre els elements que hi són i els que no. I la Laia Marull és a la llista i l’executa punt per punt sense passar per alt cap detall. Un goig poder veure-la treballant damunt d’un text en alguns moments intensíssim i en d’altres força irregular
L’obra va progressant narrativament i a nivell d’intensitat amb algun sotrac però quan agafa la directa no hi ha qui la pari. No ens movem per un interès detectivesc (encara que ho pugui semblar al principi) sinó per la possibilitat d’entrar cada vegada més a dins d’una dona casada i amb fills que viu al camp i que contrasta la seva vida ultraordenada i programada amb la de la seva veïna qui també té fills però que, per alguna raó, sembla molt més feliç.
El tema no és nou però espanta la vigència que té. La senzillesa com està executat també és una bona lliçó del menys és més (malgrat que algunes projeccions podrien haver estat més atmosfèriques i menys redundants). Un espai sonor i una escenografia que proposen i pregunten més que no pas responen. L’absència i la solitud com a motor de l’espai contenidor. Allò quotidià com l’escull més insalvable. L’enveja, la culpa, la ràbia i la por. La maternitat. L’aïllament. L’absurd del dia a dia….
I vosaltres, formeu part d’alguna llista?