Una de les estrofes de La Internacional, en la seva versió comunista castellana, ens diu: “Ni en dioses, reyes, ni tribunos, / está el supremo salvador. / Nosotros mismos realicemos / el esfuerzo redentor.” Lluny de deus i pàtries només trobem a l’ésser humà com a únic redemptor d’un mateix i dels seus semblants. Aquesta és la història veritable de La Lola.
La Lola és nascuda a un poblet de Múrcia i és comunista. Sempre ho ha estat. Tots els de la seva família i marit ho han estat. Tot i que això els hi comporti represalies i un temible patiment perquè mai podrà descansar en pau. Haurà de negar el seu origen, el seu cognom i la seva vida passada si vol sobreviure. Però mai es negarà a si mateixa i la seva forma de veure el món, tot i que això comporti caritat fins i tot per a aquest qui no se l’hauria de merèixer i treure’s de menjar per poder engreixar a la resta de membres d’aquella famélica legión que són com ella. Potser encara amb menys sort que ella i que es veuen abocats a veure entre la clandestinitat i la pobresa. Sense saber si mai podran arribar a descansar.
La Lola és, en certa manera, una història que hem escoltat un munt de vegades per part dels nostres tiets i avis. És la veu de la famélica legión en un país devastat per la guerra i pels poders fàctics del bàndol guanyador. Són les mostres de companyonia en una societat caïnita que aprofitarà la mínima oportunitat per vendre la sang del germà per fer mèrits davant d’algú altre. És la història de la humanitat en si mateixa i dels humils que s’apropen a la llum d’un món que constantment no deixa de trair-los i de fer-los-hi la vida impossible per voler ser company i camarada dels altres.
Amb motiu del centenari de la veritable La Lola, veïna del Poblenou. Els seus veïns van decidir regalar-li una obra de teatre de text que ens narrava la seva vida, a partir d’un anecdotari voluminós i plena de digressions, des de l’arribada de la II República, la Guerra Civil i la represàlia posterior a tots aquells que van decidir allistar-se a les milícies per a defensar el país del feixisme, fent-la anar de camp de concentració en camp de concentració per a poder tenir cura del seu marit, a la seva arribada a Barcelona, primer al Camp de la Bota i posteriorment al Poblenou. De com la ciutat de Barcelona evoluciona i canvia i de com evolucionen en els que en ella hi viuen, i de com viu i sobreviu La Lola. De qui són els seus veïns o la seva neboda, de com va acollir a importants dirigents del PCE, encara en clandestinitat a casa seva, de com es van poder assaborir els primers moments de llibertat sexual després de la mort del dictador o simplement ja del seu viatge a Cuba per a la commemoració de la mort del Che sent ja una nonagenària prou eixerida i lúcida.
La lliçó, com sempre, la tenim ben apresa i l’hem analitzada amb la perspectiva que ens branda tot un segle de vida del que nosaltres, ara, en som testimoni. I bé sabem, però, que la famélica legión fa massa temps que està afamada i que encara que no se n’ha adonat. Afortunadament, ens queda el seu testimoni per a recordar-nos un plat buit i el rugir del nostre estómac ressonant entre els budells de molts altres companys de lluita, els que es van perdre i els que encara queden. I la veu de La Lola, la de la famèlica legión, que ja no és simplement el d’una dona de Múrcia que va arribar al Camp de la Bota per a després ser veïna de Poblenou. La seva veu que esdevé, com l’himne, Internacional.
