Mai no havia vist Blanca Portillo a un teatre, i tampoc havia llegit l’obra de La Madre de Frankenstein d’Almudena Grandes. Totes dues figures, però, se’m fan imprescindibles, cadascuna en la seva. Per això, tenia moltíssimes ganes de veure aquesta obra de teatre.
No descobreixo res si dic que la interpretació de Blanca Portillo és magistral, la seva expressió corporal, la seva veu, tots els matisos d’un personatge tan complex com el d’Aurora Rodríguez Carballeira… a mi em deixa sense paraules, és al·lucinant veure com ella sola és capaç d’omplir l’escenari. Pablo Derqui, que interpreta el Doctor Velázquez, no es queda enrere. És una sort poder gaudir d’aquests dos grans actors junts, acompanyats d’un repartiment a l’alçada de les circumstàncies. I són importants, aquestes circumstàncies, perquè estem parlant d’una obra de gairebé quatre hores de durada, cosa que imagino que ha de ser esgotador per a tots.
L’escenografia, senzilla, però efectiva, posa un punt de contrast a una obra amb nombrosos personatges, trames que s’entremesclen, salts en el temps… cosa que em fa pensar que no ha de ser fàcil adaptar una novel·la com aquesta al format teatral. El gran damnificat, des del meu punt de vista, és el ritme. És molt difícil aconseguir mantenir l’espectador durant tant de temps enganxat, ia mi, personalment, la primera part se’m va fer una mica llarga. Tot i això, la segona part se’m va passar molt més ràpid.
El final em va atrapar completament, em va emocionar moltíssim i em va costar uns quants minuts recompondre’m quan havia sortit del teatre. És la millor de les recompenses després de tantes hores en una butaca.
Vist el 15/10/2023 – Teatro María Guerrero (Centro Dramático Nacional) (Madrid)