Primer vaig poder acudir a la lectura que és va fer a la Sala Beckett per acomiadar-se del seu espai i anar a la nova seu. I van quedar contents del resultat que vam poder veure. Com va quedar la lectura i com es van divertir (i ens van divertir) al final van voler portar-ho de nou als escenaris. El Maldà va recollir fa un any el nou muntatge, i ara torna de nou per la recepció que va tenir.
El text i la direcció són de Victòria Szpunberg i repeteixen Marc Rosich, Sandra Monclús i Jordi Andújar. Els personatges són el Senyor Bruno (Marc Rosich), la màquina de parlar (magnífica Sandra Monclús) i el gos que dóna plaer al Sr. Bruno (Jordi Andújar). Aquest trio són els protagonistes d’aquesta faula que ens introdueix en aquesta vida envoltada de màquines maleïdes.
Inicialment ens parlen de la solitud i la necessitat de la recerca de companyia que tenim. En Bruno viu amb una màquina de parlar (genial Sandra Monclús) que veu com un gos dissenyat per donar plaer entra en aquest triangle d’aïllament que ens trobem molt sovint. Aquesta és la història d’una relació de poder, de dependència i d’amor.
Companyia davant el setge que ens trobem. De la feina a casa i de casa a la feina. Amb la manca d’amics, amb la manca de companys i amb l’ajut d’una màquina com a única companyia. Fa 10 anys, encara no teníem el resorgiment de les xarxes socials, o podrien ser la màquina de parlar actual.
Inicialment vist com una comèdia, ens fa riure en moltes ocasiones per anar demostrant de mica en mica un futur de solitud agre on ens encaminem de mica en mica. Marc Rosich ens retrata un personatge aspre i amargat, trencat per la societat. Jordi Andújar ens torna a demostrar que arrisca, és fabulós i dóna plaer al Marc i als espectador amb la seva actuació. Però la Sandra Monclús, que és la presencia constant durant l’obra; ens ha encisat d’inici a fi. Sense moure’s ens captiva amb la seva veu.
Ara tornen de nou, i la tornem a recomanar. En aquest enllaç teniu tota l’opinió de quan la vaig veure.
