Quin gènere, el del cabaret. Barcelona estima aquests calaixos de sastre on hi cap qualsevol fantasia ideada pels “excéntricos y caricatos”, com encara cataloguen als artistes de varietats els de l’Agència Tributària. El Paral·lel d’entreguerres va plantar una llavor que ha anat germinant aquí i allà, i que malgrat no tenir espais estables fora dels ambients més drag com el Cangrejo o el Desplume de l’Antic Teatre (ara que El Molino funciona a mig gas) acaba florint i trobant espais alternatius per congregar una parròquia àvida de varietats. Trobar Cireres i Lentejuelas enmig de la cartellera de Barcelona m’ha fet feliç. És un espectacle sincer i personal, on la creadora Mireia Casado (La Melancòmica) es despulla -l’ànima- i relata la seva vida que és la de tantes altres artistes: la d’una noia de poble que viatja a la ciutat perseguint els seus somnis… i topa amb la crua realitat.
El show està teixit sense complexes, amb una succesió de números molt fidel a les cireres que li donen nom: frescos, brillants, dolços i amb un punt d’amargura. L’Adrià Ardila i Elena Santiago completen el repartiment com a parella còmica (no només per la diferència d’estatura) i ofereixen alguns números per recordar llarg temps. El millor de l’espectacle és com salten dels moments més emotius als números musicals (amb unes adaptacions de lletres molt inspirades) i com reparteixen estopa sense embuts contra tot el que els hi ve en gana: depressió, racisme, homofòbia, masclisme, inseguretats, positivisme de baratillo, operació bikini… De tot en treuen suc. Quan aconsegueixen una riallada, et claven un mastegot, i t’emocionen. Els actors de comèdia solen dir que fer riure és una cosa molt seria, i aquí rau el valor de Cireres & Lentejuelas. Amb molt poc fan i diuen molt. I surts del teatre pensant que potser ja n’hi ha prou de tanta frivolitat arreu, que amb els temps que corren un espectacle que parla sense pors és més que necessari, imprescindible, perquè el cabaret en essència és llibertat. No us la perdeu.