Les persones que se’n van no ho fan del tot mentre quedi alguna persona que les recordi. I això pensa Pablo Ley que a demés de recordar a la seva mare, Margarita Fancelli Duran, li fa un homenatge en aquesta petita gran obra perquè la seva memòria perduri més enllà d’ell. I ho fa d’una manera molt original, amb els recursos d’una esplèndida actuació i d’un piano que va acompanyant els sentiments d’una nena i d’una adolescent “voyeuse” al llarg d’un quart de segle ple d’horror i de guerra. La interpretació és de Raquel Ferri i la música i piano de Jorge de la Torre.
L’original inici comença al final de la vida de la protagonista. Ella va caminant cap al no res i retorna desgranant els anys cap al passat per explicar la seva vida i deixar-ne constància. De manera simètrica i després de descriure els seus records torna al túnel de llum, satisfeta d’haver deixat aquesta nostàlgica empremta.
Original és també la forma de presentació. No és un monòleg acompanyat d’un piano, no és una descripció detallada d’una vida. És un assaig amb el guió a la mà, és un projecte que es va formant mica a mica, és una il·lusió que es va convertint en obra. I són aquestes dues originalitats les que m’han cridat l’atenció juntament amb les excel·lents interpretacions de la Ferri i de la Torre. Un duet molt ben lligat i amb una gran complicitat. Va ser una nit deliciosa.