El teatre de Txékhov conté una fina ironia que Christopher Durang va saber transformar en sarcasme en un aclamat guió, sota el títol Vanya and Sonia and Masha and Spike. Avui tenim la possibilitat de gaudir-lo a les nostres sales, gràcies a la coproducció de T de Teatre, Bitò i La Brutal.
De fet, el segell de T de Teatre es fa notar amb solvència gràcies a l’actuació de la Marta Pérez i la Carme Pla. L’equip que dirigeix David Selvas sembla moure’s, de vegades en excés, a l’entorn d’aquests dos monstres de l’escenari. Donen vida a dos caràcters antagonistes, a través dels quals es mou la trama. La Masha (Marta Pérez) arriba a la casa familiar amb l’estol d’una estrella del cinema i el desequilibri que li aporta la seva carrera frustrada al teatre i el desencís de les parelles joves i buides. I es troba la seva germana Sònia (Carme Pla), paradigma de l’autoestima baixa i la incapacitat per assolir reptes, o ni tan sols plantejar-se’ls. Ella i en Vanya, el tercer germà (Albert Ribalta), han dedicat la vida als seus pares, ja difunts, i l’absència d’objectius i la incapacitat d’adaptació al canvi dels signes del temps els fa sentir buits. La dona de fer feines (Lide Uranga), argentina, mostra el camí dels esdeveniments a l’avançada, com un oracle. El contrapunt jove i innocent (o no) l’aporten l’Alejandro Bordanove, el “cos” que entreté l’artista, i la Paula Jornet, en el paper d’una divertida i fresca aspirant a actriu.
Vanya, Sònia i Masha, personatges de les creacions de Txékhov, esdevenen un homenatge al dramaturg rus. De fet, tots els personatges, com diu el director, neixen d’uns referents i d’uns estereotips teatrals que l’autor fa reviure.
L’empremta que deixen els personatges al llarg de l’obra és desigual, en molts moments, i va en funció de la força de l’artista que els interpreta. És un dels punts que fa trontollar l’equilibri del muntatge. Al costat d’una Marta Pérez increïble, capaç de tots els papers possibles, amb un punt còmic propi que sap transmetre amb força, i de l’energia en escena de la Carme Pla, trobem un Vanya excessivament pusil·lànime, erràtic, sovint absent, espectador en escena de l’actuació de les protagonistes; una Casandra que no està a l’alçada, que la salva l’accent i el text; un Spike excessiu, no pas probablement per l’actor sinó pel to que la direcció li haurà pretès donar; i una Nina excelsa en el seu paper secundari (menció a banda es mereix la Paula Jornet, que converteix en or allò que toca amb una traça pròpia de qui porta el teatre ben endins, que és capaç d’excel·lir a la Flyhard o captivar amb l’exitosa La importància de ser Frank). El to d’un humor massa fàcil, de vegades, i una música de fons, darrere els diàlegs, que no té sentit ni se li veu intenció, són dos aspectes a considerar, inevitablement.
Amb tot plegat, i malgrat els aspectes citats, La meravellosa família Hardwicke omple i omplirà de rialles i aplaudiments el pati de butaques, sempre desitjós d’humor, de bones estones per emancipar-se i distreure’s. Sense haver de pensar massa. Però, això sí, deixeu-m’ho dir: a no ser que ho exigeixi de forma expressa el guió, no són els Rollings… que són els Stones! (Oi, Tardà?)