Si és família, no és meravellosa

Si és família, no és meravellosa, sinó tot el contrari. El títol de l’obra anglesa que el director David Selvas ha portat al teatre Villarroel, “La meravellosa família Hardwicke”, dona pistes del que passa a l’escenari: tres germans que es retroben a la casa familiar, on dos d’ells havien cuidat els pares malalts, i on surten les diferències que els separen. El tema, doncs, podria ser tràgic però l’autor de l’obra, l’anglès Christopher Durang, va crear una obra en què l’humor suavitza i humanitza les arestes punxants.
L’adaptació a casa nostra aconsegueix aixecar somriures constants, que de vegades són agres perquè el fons que els desperta és una relació familiar plena de conflictes. L’acció és dinàmica i els personatges estan ben caracteritzats. Ara bé, el personatge de la Masha, la germana actriu que visita els dos germans, i que és la desencadenant de l’acció, està massa teatralitzat. O, per dir-ho amb altres paraules, convida poc a fer-lo versemblant. I en Vanya, el germà, manté un monòleg al final de l’obra sobre l’ús de les noves tecnologies i la diferència entre els temps antics i moderns, excessivament llarg i extens. Seria necessari la longitud si digués informacions que no s’hagin dit mai en converses senzilles. Però no és el cas.
Per acabar, el final és alentador i lliga bé l’acció amb al principi; tant que fa pensar a l’espectador que sempre hi ha esperança: la família pot ser meravellosa. Ah! I el millor de l’obra: la simpatia del personatge de la dona de fer feines, la Cassandra.