Cada cert temps apareix alguna obra que ens parla de la precarietat dels grups de teatre que volen començar i no saben com, o bé sí ho saben però no tenen els diners, els mitjans o l’espai adequat per fer-ho. Ara recordo sobre la marxa Molta merda, d’Eduardo Cardell (2014) o Ens hauríem d’haver quedat a casa, de Llàtzer Garcia (2017). El més curiós és que tot i que passin els anys… les queixes, els problemes i les dificultats s’acaben assemblant molt. Els somnis dels artistes –siguin actors, directors, autors, etc.- no varien de generació en generació, però topen de cap una vegada i una altra amb un sistema petit, tancat i força endogàmic.
L’obra d’Iván Andrade ens acosta de nou a aquesta realitat, però posant data d’avui i acostant-nos a la realitat d’ara mateix. Així sabem de les exigències que posen actualment les sales –per petites que siguin- i de les dificultats per donar a tothom d’alta a la seguretat social, per aconseguir una subvenció, per trobar algú que confiï en el teu projecte o per acabar fent més de quatre o cinc bolos. Veiem, en aquest sentit, les peripècies de tres joves –o no tan joves- que comparteixen pis i somnis, i que creuen que haver guanyat un premi de dramatúrgia molt important els hi obrirà totes les portes.
L’obra juga constament amb el metateatre, interpel·la al públic allà present i barreja divertides escenes corals amb alguns monòlegs que tracten d’explicar les motivacions i necessitats de cadascun dels protagonistes. Molt de sentit de l’humor per abordar unes històries que en el fons amaguen situacions amargues, i també força pessimistes. Ara bé, l’esperança sempre compta… i el final –que ara no rebel·larem- ens acosta a altres maneres de triomfar o seguir amb el que realment aquests personatges estimen i estimaran sempre: el teatre.
