The amateurs company han creat un producte teatral molt actual. Sorprèn que un tema tan punyent i preocupant per tots aquells professionals del món del teatre que hi deixa la il·lusió, el temps i la vida sense massa reconeixement ni ajuts econòmics no s’hagi tractat en profunditat (que jo sàpiga) a les escenes teatrals.
Ivan Andrade i Clara Bes són els fundadors d’aquesta companyia i, a demés de “Partícules Paral·leles”, han estrenat obres de teatre a BCN i tractat altres temes preocupants de l’actualitat. Tots ells són espectacles de creació i per tant, coneixen bé les dificultats d’una companyia independent per tirar endavant qualsevol projecte.
En aquesta obra fan moltes al·lusions als directors de les grans sales de teatre de BCN públiques i privades amb les dificultats d’accedir-hi per a la majoria de les companyies petites. El director (Ivan Andrade) i una tècnica (Rina Ota) participen en l’escena en forma d’assaig donant un aire metateatral molt divertit.
Pel que fa als actors, Xavier Alomà, Jordi Ciurana i Cristina Terzi, tots tres professionals, han participat en diferents papers en sales petites i coneixen el “mundillo” tan bé que en poden fer una crítica sincera, dura però creativa i útil. I de tot això va aquesta obra, un advertiment a les polítiques públiques, una crida a la necessitat de defensar la cultura amb majúscules i també de la obligació de fer amb el teatre accions socials i comunitàries. I tot, amb un gran sentit de l’humor. No és fàcil fer riure d’un tema tan preocupant i seriós però ells ho aconsegueixen.
Ells tres personatges de l’obra són companys de pis i creadors d’una companyia independent que han estrenat espectacles tot i que no han pogut deixar feines precàries per subsistir. L’obtenció del premi Born de Teatre al text de Cristina crea noves expectatives al grup, nous plantejaments de vida i molts canvis als que ja estan acostumats.
La interpretació dels tres actors és magnífica, Jordi Ciurana en el seu paper d’enfadat amb tots i el món, Xavier Alomà més discret, assenyat i tendre. Cristina Terzi dona serenitat al grup, té una manera d’actuar que apropa el públic al menjador d’aquell pis de 49 metres quadrats.
Penso que és una obra de reflexió, divertida i tendra que no es pot quedar en un racó de la nostra memòria.
