Continua el Teatre del Raval, a poc a poc i amb encert, llaurant-se tota una reputació de sala especialitzada en musicals de petit format i creació pròpia amb no gaires competidors de similars característiques a la ciutat. Després de l’èxit de La vampira del Raval ara fa tres anys i d’intentar repetir la jugada de barrejar cançons i truculència amb L’esbudellador de Whitechapel, La Monyos planteja un drama humà menys morbós però tornant a incidir en l’element local del barri on està situat el mateix teatre. Dirigida per Empar López, l’obra tracta la trista història de la Lolita (la Monyos), una popular veïna de la Barcelona de 1910 que alegrava la vida de la gent cantant o recitant poemes per la Rambla de les Flors i que, al mateix temps, amagava un fort sentiment de culpa per fets del passat. La idea original està molt ben trobada, així com l’elecció d’una magistral protagonista, Teresa de la Torre: màgica, tendra i perfecta per aquest paper. Igualment, la composició i direcció musical és excel·lent, al nivell d’algunes peces de l’off-Broadway. Malauradament, la dramatúrgia del muntatge falla estrepitosament, no aconseguint mantenir la tensió dramàtica ni l’interès amb una exposició feixuga, lenta i mal calibrada. En les dues primeres escenes, el públic ja obté tota la informació del relat que, durant els següents 100 minuts, s’anirà repetint amb explicacions innecessàries, reiteracions i subratllats que no deixen cap espai al misteri o la imaginació. És una veritable llàstima perquè l’espectacle ho tenia tot per ser una joia. Però la gran qualitat del repertori sembla que ha prevalgut per sobre del temps narratiu que es dedica, bàsicament, a moure els personatges d’un número a un altre fins a la conclusió final. Això no impedeix que també hi hagi troballes esplèndides, com la divisió psicològica de la protagonista en dues actrius que, no obstant això, no salven les carències abans mencionades.
Enllaç copiat!