Si fóssim una cultura dominant, com l’anglosaxona, s’haurien fet, a partir de La mort i la primavera, pel·lícules, còmics o, fins i tot, una sèrie que ben podia tenir l’èxit mundial de Joc de trons o El conte de la serventa. I és que, d’entrada, cal destacar que aquest text de Mercè Rodoreda no tan sols és poderosíssim, malgrat estar inacabat, sinó que construeix un univers que res ha d’envejar a altres autors del gènere fantàstic de renom internacional com Tolkien. Però, més enllà d’aquesta injustícia cultural, i centrant-nos en el muntatge, la proposta podem dir que ha fet la seva feina (que no era fàcil), posant en escena un material complex i fent-lo funcionar dins de la seva foscor i la seva poètica. El que més destaca de l’espectacle és el disseny visual, l’espai sonor, el vestuari (auster però efectiu), així com el respecte per donar forma i espai a cada personatge, atrapant, a través d’ells, els espectadors dins de la història. El jove Francesc Colomer fa un treball encomiable, sostenint el pes de la peça amb enteresa i resultarà per a molts una agradable sorpresa. Potser la veu narradora que apareix en alguns moments és necessària però, escènicament, trenca la màgia i resulta massa artificial i encotillada. Per la resta, qui no conegui el text original és una bona manera d’apropar-se a ell, tot i que cal anar preparats perquè es tracta d’una obra de gran riquesa literària. Val la pena, en qualsevol cas, apropar-se al TNC i descobrir que Rodoreda (autora de Mirall Trencat i La Plaça del Diamant) també va tenir una faceta distòpica i postapocalíptica, malgrat que no se li ha valorat mai suficient.
Enllaç copiat!