Tot i que, durant tots aquests anys ha escrit algun altre projecte teatral i televisiu, aquesta nova obra de Marc Crehuet arriba, malgrat el temps que ha passat, sota l’allargada ombra de l’èxit del seu debut amb El rei borni. L’autor i director n’és tan conscient d’això que, de forma intel·ligent, en lloc d’intentar defugir aquesta circumstància, ha decidit abraçar-la fent un divertit exercici d’autoficció on, de pas, s’allibera també d’alguns fantasmes familiars. D’aquesta manera, ‘La morta’ de Pompeu Creuhet és la interconnexió de tres històries: l’obra real que va escriure el besavi de Marc Creuhet (estrenada a principis del segle XX i que va ser el seu únic triomf), els conflictes personals i artístics d’aquest avantpassat i la crisi matrimonial i creativa del propi Marc que acabarà dialogant amb la del besavi quan aquest s’apareix en forma de fantasma.
El més sorprenent d’aquest hilarant joc de miralls és que aconsegueix assolir una senzillesa formal admirable, destil·lant sense perdre profunditat tot aquest material en una comèdia amb esperit, to i ritme d’una pel·lícula de Woody Allen. Simpàtica, enginyosa i fresca, utilitza amb audàcia material documental i sap, sobretot, definir al detall a tots els seus personatges que es fan estimar i comprendre des del primer a l’últim. El seu carismàtic repartiment al complet són l’ànima de l’espectacle i defensen la proposta com qui comparteix amb orgull un trosset de la pròpia vida. En definitiva, no cal que el Marc es preocupi més: exorcitzats els seus fantasmes, queda clar que el seu talent anirà molt més enllà d’un únic èxit.