Hi anava amb objeccions, cert. Havia llegit que qüestionava el cànon i exigències estètiques imperants. Vaja, más de lo mismo i a sobre, sentir per part d’una dona molt atractiva la duresa de ser-ho (als lletjos ens molesten molt les queixes per suportar la bellesa). Vaig pensar en l’adaptació cinematogràfica de Frankie i Johnny on – potser- la dona més bonica del món, Michelle Pfeiffer, pretenia ser algú insignificant amb problemes per agradar (en teatre va ser Kathy Bates…). L’estàndard de qualitat de la sala i el nom de Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa), directora i co-creadora, em van animar a anar-hi. Sort que ho vaig fer.
Una proposta càustica per no dir demolidora, crítica amb els rols imposats i autoimposats que exposa sense filtres el buit existencial i l’angoixa que una cara bonica no amaguen.
Es nota la mà de Mestanza, figura a seguir (aquí un enganxat des de Mafia amb The Mamzelles) en la força, gestos, el vomitar frases que són punyals, fer-te riure quan es voreja l’excés i ridícul vital … tot això ho transmet magníficament Ana Rujas amb el matís afegit de vulnerabilitat o delicadesa de la bellesa. Model més que actriu –d’això es queixa-, explota o s’enfonsa, exposa l’angoixa vital on ser guapa “per fora” poc importa ni res no mitiga. Aquest forat negre que consumeix energia, niat en les nostres entranyes, aquí molt lligat al consumisme. Ana ens fa riure molt, de vegades amb vergonya aliena, de vegades pròpia, en la seva explosió, la rebel·lia de model que menja una hamburguesa, el periple nocturn de festa salvatge buscant el cada vegada més llunyà i excessiu èxtasi d’evasió i ens commou, asseguda a les fosques en un bany amb foscos pensaments.
Excés, deliri salvatge, humor, tendresa, desesperació, un raig d’esperança, depressió, buit, mirall … tot això té la dona més lletja del món amb una interpretació que destil·la veritat, natural i d’esquinçament, de crits i mirades, de llàgrimes i somriures.
Que ens passem més de mitja obra rient i la resta amb el cor encongit sense que perdi coherència o recorri a efectismes per passar al drama des de la comèdia esperpèntica té un enorme mèrit. Una obra no només femenina sinó humana. Arriba a tots, sí, també als homes, i penso que potser hauria de tornar a veure a Frankie i Johnny, potser en el seu moment em vaig quedar en la capa superficial.