La inspiració per crear una bona obra de teatre, afortunadament, i la diversitat de la dramatúrgia catalana ho demostra, pot tenir fonts ben variades. En el cas que ens ocupa, Joan Yago ha escrit una sàtira amb mirada grotesca basada en un quadre de El Bosch que serveix com a vehicle per fer una al·legoria sobre l’existència humana i l’optimisme, l’esperança i la vitalitat en temps adversos. Dirigida de forma excepcional per Israel Solà, l’obra reuneix un grup de personatges pintorescs (un bufó retirat, un bisbe, una vella dama amnèsica, una noia vital o un jove que encara conserva l’esperança) que naveguen a la recerca d’una ciutat on diuen que encara es pot viure. A jutjar per la posada en escena, sembla que autor i director (que ja ens havien sorprès amb la divertida República Bananera) tenen una bona sintonia, basada en una concepció del teatre com a espai metafòric per exorcitzar els fantasmes del present. En aquest sentit, cal destacar també la cuidada escenografia d’Albert Pasqual que aconsegueix traslladar-nos a tot un veritable univers pictòric. La nau dels bojos funciona, doncs, en termes generals per la seva ambientació, els seus protagonistes i la bona química entre els actors, potenciada des de la direcció. Malgrat això, el seu contingut més pretesament al·legòric resulta una mica massa evident, és a dir, planteja un conflicte complex de forma simplificada. En canvi, conté diàlegs meravellosament profunds com el debat sobre apostar contra una“moneda de dues cares”, entre d’altres, que, com a mirall del món actual i l’estat d’ànim dels ciutadans, esdevenen infinitament més poderosos i que, per sort, abunden al llarg de tot el muntatge.
Enllaç copiat!