Amb un començament espectacular, l’actor apareix com un treballador del T Lliure i, com un amic que trobem a la porta, ens explica el seu relat.
El que vagi al teatre a buscar històries amb finals rodons o tingui expectatives a mida que va avançant l’obra, se sentirà frustrat o s’ha equivocat de peça.
Amb aquest monòleg de Josep Julien, magníficament interpretat per Santi Ricart t’has de deixar portar, has de gaudir de les situacions de vegades inquietants, de vegades ridícules a les que ens porta el protagonista que només deixa el tros d’escenari il·luminat per anar al lavabo, encendre una cigarreta o explicar la història d’un personatge que intervé a la història.
Com pensava Pedrolo, en un moment determinat a la vida, una persona pot triar un camí o un altre o apareix una circumstància que pot canviar el destí completament. Josep Julien crea un personatge, un actor que actua en la vida real, que fantasieja, que menteix sense pensar-ho ni saber-ho, que va prenent decisions equivocades i el va portant per camins obscurs, pertorbadors dels quals se’n surt no se sap ben bé com: el destí l’ajuda. Tot gira al voltant d’un instant que xucla la història en espiral o com un solenoide. La roda de la fortuna torna a donar voltes.
Com ja hem vist altres vegades, una escenografia senzilla o pràcticament nul·la no impedeix que l’obra camini sense dificultats. Unes cadires extretes del pati de butaques faciliten a l’actor cert moviment. En un moment determinat puja unes escales, micròfon i llum zenital. Tot serveix per modificar una mica l’escenari encara que aquesta escena podria ser prescindible i escurçaria una mica l’obra. També crec que és sobrera la gran pantalla de TV a un costat de l’escenari la imatge projectada sobre la qual, no afegeix cap informació a la història.
Santi Ricart fa de narrador, del personatge, dels companys, de la parella, de la noia que coneix al semàfor, i tot amb un registre de veu adequat a cada cas i et va portant a llocs desconeguts, van passant coses (com diu ell, passen coses) sense saber on el portaran. Fa riure, fa patir, ens enfadem amb ell per prendre decisions absurdes però l’entenem i compartim les seves preocupacions. En definitiva, és una obra que fa pensar i sortim del teatre amb moltes ganes de parlar amb el personatge.