Tocar fons, no veure la sortida. Somiar amb un present millor. Mirar enrere i desitjar tornar a quan la vida era perfecta. Però no es pot retornar a allò que ja no existeix.
En format monòleg, aquesta obra és la confessió d’un actor en hores baixes que explica al públic com ha arribat fins a aquest moment. Vol explicar la veritat -segons ell- de totes les decisions que ha pres i que l’han portar per un camí marcat per la ficció personal.
Santi Ricart és el protagonista d’aquest thriller marcat per la soledat i la desesperació, amb tocs de comèdia surrealista que esbossa més d’un somriure a l’espectadora que escolta atenta un relat inesperat. Ricart és un narrador excepcional, va guiant pels carrers de Barcelona en una aventura nocturna amb ressons onírics que envolten el personatge i el seu viatge vital.
Amb una premissa molt plausible, el text s’endinsa en uns camins del subconscient humà que inventa i diu mentides per no afrontar la realitat. Una posada en escena austera que funciona perfectament com a sala de confessió, ajuda al protagonista en aquest intercanvi d’informació, del qual vol fer còmplice al públic sota una falsa modèstia i del qual espera que li legitimi tot el què ha passat pel seu cap i tot allò que suposadament ha fet.
És la interpretació de Ricart la que enganxa a l’espectadora, l’anima a quedar-se fins al final, tot i que el desenllaç de tot plegat no acaba de complir les expectatives formades.
Es tracta d’un bonic passeig per la ciutat rere els ulls d’algú que ho ha perdut tot, menys l’esperança d’algun dia poder tornar a ser feliç.