Our town és una de les obres més representades als Estats Units des de la seva creació, el 1938, i per molts una de les millors ambaixadores de la seva dramatúrgia. Thornton Wilder, l’autor, va rebre tres premis Pulitzer al llarg de la seva carrera i durant molt temps va ser considerat uns dels escriptors americans més importants. Avui en dia està una mica oblidat, tot i que la profunditat i senzillesa aparent de les seves obres –també és autor d’El llarg dinar de Nadal– encara emociona i convenç. Potser un dels seus secrets és que feia un teatre força modern per a la seva època, amb influències brechtianes i la utilització d’una sèrie de recursos que llavors podien semblar revolucionaris: l’ús del narrador, la prohibició d’utilitzar atrezzo, la predilecció per l’escenari nu, etc.
L’obra explica la història d’un poble fictici en el que no passa mai res, i és precisament aquesta monotonia i aquesta repetició de les rutines el que fa que anem endinsant-nos en la complexitat de la condició humana. I és que en la simplicitat i en tot allò que sovint passem per alt també hi pot haver drama, i amor, i tots els sentiments que ens proposem. Wilder utilitzava sovint temes com la filosofia i la religió en les seves obres, i aquesta no és precisament una excepció.
El gran perill de fer aquest tipus d’obres a l’actualitat és que puguin semblar antiquades o superades. És per això que cal anar molt en compte i tractar el text, i tots el recursos que demana, amb molta cura. Ferran Utzet –basant-se en l’adaptació de Llàtzer Garcia– ho ha fet amb elegància, sense estridències i posant tot el pes en les interpretacions. En aquest sentit, Rosa Renom frega l’excel·lència com a narradora omniscient i un pèl irònica que condueix la trama, que presenta els personatges i, fins i tot, els hi anticipa el futur. La resta (Mercè Pons, Rosa Boladeras, Carles Martínez, Guillem Balart, etc.) està totalment en consonància, apostant per un bloc ferm i equilibrat. Potser valdria la pena destacar, però, a Paula Malia que defensa el difícil paper d’Emily Webb i que se’n surt molt airosa, sobretot en les escenes finals.
Estem davant, doncs, d’una peça i un muntatge imprescindibles per a aquells que estimin els clàssics però es resisteixin a veure’ls com a peces de museu. Aquí hi trobaran un muntatge que ha aguantat el pes de la tradició i ha apostat, a la vegada, per solucions escèniques actuals i molt ben resoltes.