De nou, una altra obra de teatre que ens planteja una distòpia o, millor dit, un futur proper no gaire satisfactori. Algú podria dir que estem més en el terreny de la ciència ficció, o en algun capítol de Black Mirror, tot i que el tema principal de la peça és el neguit existencial i el comportament humà davant de situacions que el treuen del que està establert. És molt curiós, doncs, veure com els dos personatges femenins reclosos en una mena de buit han de començar a recompondre -o no- tota una sèrie de normes, creences i limitacions per tal de poder conviure. En poca estona, i amb una dramatúrgia molt hàbil i intel·ligent de Lara Díez Quintanilla, veiem com es construeix davant nostre una societat absurda o com es reprodueixen models que han aparegut en el transcurs de la història de la humanitat: l’esclavatge o la submissió, el fanatisme religiós, el conformisme, la rebel·lió, etc. Setanta cinc minuts que donen per molt, en part també a les boníssimes interpretacions de Judith Farrés i Marta Marco.
L’espai escènic -un quadrat ple de suro esmicolat- no podria ser més senzill ni més eficaç, però està clar que no podem obviar tot el treball d’il·luminació a partir d’un panell amb leds. Un treball realment meritori que dona moments, tant visuals com argumentals, molt potents. Estem davant, doncs, d’una peça petita però amb molts punts a favor… És cert que el final potser desmereix, per massa obvi, però no entela en absolut una idea i una execució brillants.