Quan vaig saber que aquesta obra anava sobre una partida de pòquer vaig pensar que no m’agradaria, de la mateixa manera que detesto les pel·lícules que van sobre beisbol o futbol. Per sort, estava molt equivocat. La partida s’emmarca dins de la millor tradició de la dramatúrgia anglo-americana, i els seus personatges, com en tantes altres obres d’aquest tipus, són una colla de perdedors que busquen refer les seves relacions personals… sense saber-ne. Hi ha alguna cosa de Shepard i LaButte en la funció i moltes de Mamet, però podríem dir que Patick Marber -tot i ser britànic- ja té una veu pròpia dins del món teatral i cinematogràfic dels Estats Units, on les seves obres i guions s’han adaptat amb força èxit (Closer, Diari d’un escàndol, etc).
La versió que veiem al Romea és minuciosa i està molt ben dirigida per Julio Manrique, al que només se li pot retreure el ball country de la mitja part i alguna escena massa cridada. De totes formes, tot això són bagatel·les enmig d’una funció molt complicada que finalment es resol amb enginy i que atrapa a l’espectador de principi a fi. També hi tenen molt a veure els actors, que s’ajusten als seus rols a la perfecció. És cert que el personatge de Marc Rodríguez crida molt l’atenció per la seva efervescència, però jo em quedo amb la magistral interpretació d’un immens Ramon Madaula. Només per ell ja val la pena acostar-se a aquesta partida de pòquer…