A vegades parlem de les manies que tenim, d’aquelles coses que ens preocupen més i que, fins i tot, marquen una mica la nostra vida i la relació amb els altres. Bé, més que manies, jo ho anomenaria obsessions. I una mica d’aquest capficament del ésser humà és que parla La partida d’escacs de Stefan Zweig de la qual ha fet la seva versió Iván Morales amb un únic protagonista, interpretat per Jordi Bosch.
Tot comença quan el narrador ens explica que es troba a un vaixell que està fent una travessia. Durant el trajecte, aquest personatge descobreix que entre els companys que té s’hi troba un campió mundial d’escacs. En aquell moment, i sota la seva “mania” de conèixer a tothom i les seves vicissituds, “enganya” a un altre viatger per jugar a escacs i, així, cridar la seva atenció. Quan ho aconsegueix i accedeix a jugar contra ells, acaben coneixent una persona amb una història peculiar que tindrà una obsessió malaltissa: els escacs.
La posada en escena, senzilla i minimalista, aconsegueix atrapar des del primer moment. Sense gaires artificis, ràpidament ens ubiquem en aquest vaixell imaginari format per làmpades i un parell de cadires. L’ambientació de música i llums és tot un encert. Això sí, encara que la música està triada amb bon ull per a la imatge que es vol crear, peca d’estar massa alta en més d’una ocasió, impedint que escoltem amb claredat el monòleg que ens ofereix Bosch com a únic personatge. Però els canvis d’escenari i el joc amb els elements que hi pul·lulen, com també els cops d’efecte i sorpresa són una de les parts més destacades de la producció.
Jordi Bosch té el carisma ideal per donar vida al narrador d’aquesta història, omple amb la seva sola presència l’escenari i ens va induint fins que quedem atrapats en aquesta història envoltada d’incerteses, misteris, injustícia i molt dolor. Tot i el seu bon fer, al principi la veu de Bosch queda eclipsada per la música i això fa que l’espectador hagi d’afinar massa l’oïda per entendre allò que ens està explicant i, pel camí, perd detalls molt interessants dels seus moviments i dels elements amb els que juga. També val a dir que el text al principi costa més de pair, i que a mesura que avança la trama, el públic es va implicant més en el drama personal del protagonista.
Amb un inici una mica difícil d’atrapar, el text, Bosch i tot allò que l’envolta aconsegueixen que l’espectador estigui atent a tota la narració, impacient per saber com acabarà tot plegat. A mesura que creix la intensitat de la història, Bosch es va fent gran a l’escenari arribant a cadascuna de les persones que es troben a les butaques del teatre. Llàstima que, quan sembla que tot ha d’explosionar en un final èpic, en la vessant que sigui, però amb una contundència que deixi al públic enganxat a la cadira, la mateixa passió decaigui de sobte com un gerro d’aigua freda deixant a l’espectador agraït per l’espectacle, però amb una sensació d’incertesa i buidor. Potser aquesta era la sensació que buscava l’obra, però aquest regust final no acaba d’arrodonir l’obra.