Massa sovint la ficció recorre a un fet enginyós, conegut, significatiu… que suporti el pes de l’obra. En aquest cas, el text de Zweig és el bastiment idoni per a sustentar el muntatge de l’Iván Morales. El director català escull atorgar al tema com a focus i interès principal de La partida… Morales no es mou en el seu hàbitat natural, que acostuma a ser el del risc formal, on el com és més important que el què.
Dóna la impressió que el director, o fins i tot Zweig, hagin vacil·lat en algun moment a l’hora de cedir el protagonisme a un o altre personatge. Se’ns parla de les monomanies a les primeres escenes, i després ens n’oblidem per a parlar dels escacs, de l’ambició, dels diners… i finalment se’ns torna a parlar de les monomanies quan ja ens n’havíem oblidat.
Jordi Bosch és tots els personatges i fa un esforç gran, però no amaga certa afectació que, probablement, es pulirà amb el rodatge de l’obra.
Morales brilla molt més quan la proposta discuteix la convenció i el llenguatge teatral es posa en tela de judici a sí mateix.