Vibrant claustrofòbia

Estrenada professionalment ara per primera vegada, tot i ser escrita l’any 1999 amb el títol L’efecte 2000, la rebatejada (i adaptada al present) com a La peixera és un drama vibrant i claustrofòbic d’una actualitat sorprenent. L’obra del dramaturg Toni Cabré tracta el conflicte de quatre informàtics la feina dels quals es veu amenaçada per la incorporació d’un nou equip a l’oficina on treballen i que sembla que han arribat per substituir-los. Amb una ambientació molt similar a la de Glengarry Glen Ross de David Mamet (masculina i opressiva), el muntatge conté una violència física i verbal un pèl efectista però força impactant. El perfil psicològic dels personatges és ric i variat, i dóna molt de joc a l’hora de construir un entramat de sospites, enveges, traïció i venjances entre companys. L’argument resulta entretingut i, amb els seus tocs de thriller, atrapa des del primer moment i manté l’interès amb els seus girs inesperats. Malgrat això, la direcció d’Òscar Molina (també actor en l’espectacle) fa servir alguns subratllats innecessaris que desemboquen en un simbolisme musical al seu epíleg una mica cursi. A part d’aquestes consideracions, cal dir també que alguns dels actors cauen en interpretacions un pèl impostades, fent perdre versemblança al text i les situacions. Però, en qualsevol cas, la vigència de la trama (de fet, la seva virulència gairebé té més sentit ara que llavors) és bastant hipnòtica, els diàlegs tenen un ritme admirable i la seva àcida crítica a un sistema empresarial deshumanitzat deixa un pòsit angoixant que farà reflexionar a molts espectadors.