Una dona és morta, està tancada en una morgue a l’espera de ser enterrada, el forense ja ha acabat la seva feina i ella espera. I aprofita el temps d’espera per parlar amb nosaltres. Ella està abocada a l’oblit, però no vol oblidar, ni vol que el seu amor, el seu “nino” la oblidi.
Ella és una dona, se sent una dona i actua com una dona. Però ella té genitals masculins. Està empresonada en un cos d’home i ha lluitat per conquerir la seva pròpia identitat. Ella és una persona transgènere. La transsexualitat, aquest és el tema que ens planteja Manel Bonany en el seu text, un text que va escriure fa més de disset anys.
Com ens comentarà a la xerrada posterior, Manel Bonany té molt clara la diferència entre el sexe morfològic, el gènere identitari i l’orientació sexual de qualsevol persona. Poden ser el mateix, però poden ser diferents. En una societat heterosexualitzada com la nostra, que se sustenta en el binomi home-dona on sexe i gènere són el mateix, una persona transgènere té difícil trobar la seva pròpia identitat perquè la lluita comença amb un mateix i amb el propi cos. Després vindrà la lluita amb la família, amb els amics, amb la societat.
Manel Dueso ha dirigit aquesta proposta que interpreta d’una forma brillant l’actriu Miriam Marcet. El seu personatge és, abans que res, persona, una persona que ha decidit emprendre el seu particular viatge d’acceptació i transformació del que aparentment és al que realment sent que és.
Miriam Marcet dibuixa una dona plena de tendresa i acceptació, que ens mira directament als ulls i ens transmet la seva enorme capacitat d’estimar. Una lluitadora fins al final que s’aferra als records que l’han portat a ser qui és, que l’han ajudat a ser la persona que volia ser.
Si voleu llegir l’apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ