Ja tenim aquí una nova obra d’aquest tàndem que poc a poc s’està convertint en imprescindible: Carme Marfà i Yago Alonso. Després d’Ovelles, que tornarà aquest estiu per tercera vegada, i Instruccions per enterrar un pare, ara ens arriba La pell fina. L’humor és el mateix i les bases còmiques estan molt ben assentades, tot i que potser aquesta vegada l’argument no és tan esbojarrat (algú que rep en herència un ramat d’ovelles o algú altre que construeix el taüt del seu pare per manca de recursos econòmics) i s’acosta més a l’anècdota. Amb el record de la comèdia El nom a l’horitzó, La pell fina ens explica la visita d’una parella a casa d’uns amics que acaben de tenir un nen. Quan algú digui que el nen és realment lleig s’engegarà un cúmul de retrets que portarà la vetllada cap a la deriva…
Ja hem dit moltes vegades que la comèdia costumista està agafant un nou rumb, i crec que Marfà i Alonso hi tenen molt a veure. De fet, han agafat les bases de la comèdia de boulevard, les han portat a espais escènics de proximitat i han explotat sobretot una naturalitat (tant en l’argument com en les interpretacions) que potencia la comicitat i l’acosta molt més al públic. Tot i algunes premisses a vegades un pèl estrafolàries, tothom es sent identificat en un moment o altre d’aquestes comèdies. I quan la identificació de l’espectador entra en joc ja hi ha una part d’èxit mig assegurada.
No cal dir que les interpretacions són la clau d’aquest tipus d’obres, i en aquest cas no podia ser menys. Biel Duran i Francesc Ferrer exploten tota la seva experiència actoral i ens brinden moments magnífics, tot i que Laura Pau i Ángela Cervantes constitueixen tota una sorpresa. En definitiva, un grup compacte i amb molta complicitat escènica.