La Plaça del Diamant forma part de l’univers cultural de tot un poble, perquè reuneix una qualitat literària contrastada i admirada, perquè reflecteix el sofriment de la societat en temps de guerra i postguerra, perquè mostra la vivència d’una dona d’aquells temps, humil i treballadora, profundament sensible i perspicaç, i, en definitiva, perquè ha esdevingut una crònica d’un període històric, una obra absolutament imprescindible i d’una magnitud colossal en la literatura europea del segle XX.
Partint d’aquesta base, qualsevol versió de l’obra que pretengués ser innovadora podia córrer l’enorme perill d’allunyar-se de l’essència i apropar-se al fracàs. La directora, Carlota Subirós, s’havia endinsat ja en un treball previ (Rodoreda, retrat imaginari) en la personalitat de l’escriptora i, bona coneixedora dels seus textos, ha realitzat un magnífic treball d’adaptació de l’obra, conjuntament amb Ferran Dordal, responsable de la dramatúrgia, i ha creat una visió coral d’un personatge extremadament profund. Una autèntica experiència per l’audiència. Un veritable homenatge a les dones d’aquell temps, a la resiliència que permet seguir creixent quan tot sembla mort, a la narrativa pura, a la descripció sense artificis, a la prosa, a la poesia de les paraules ben triades, a l’art de fer d’un nom un adjectiu, una sensació…
L’espectacle desenvolupa l’obra des del pensament de la protagonista. Tot parteix d’ella, i del seu procés mental en brollen les paraules. Explica els fets tal i com els viu i veu, les seves emocions, l’amor, la tristesa, la maternitat, la resignació, el dolor, la mort, la soledat, l’enyor, l’esperança… Sempre en primera persona. L’ús de l’estil indirecte en els diàlegs situa l’espectador en el punt just on és la Natàlia, i fa destacar encara més la riquesa psicològica del text.
Ara bé, allò que converteix l’espectacle en únic, indispensable, categòricament sublim, és l’ús d’onze veus per explicar una vida que, en realitat, parlava a través dels seus silencis. Onze actrius, omplen l’escena i comparteixen un sol ésser, un sol rol. Onze veus per un sol pensament. I es combinen coreogràficament. Música i dansa s’hi afegeixen per reforçar la sensibilitat del missatge, per il·lustrar, donar context i enfortir allò que la Natàlia explica. I, malgrat algun minúscul desajust, tot funciona com un rellotge. Tan precís, rítmic, àgil i potent que t’enganxa al personatge, i te l’escoltes com si t’ho expliqués només a tu, com un encontre, com una declaració, com una confessió. Les onze actrius estan brillants, i totes, malgrat la gran diversitat, mostren la seva capacitat de conversió en el personatge. Com en una única veu. Els elements que poblen l’escena esdevenen símbols que s’afegeixen a poc a poc, a mesura que el relat els reclama, i se situen en un espai determinat, conscients que transmeten també el seu missatge, fins que la maleïda veça que tant agradava als coloms ho acaba per envair metafòricament tot. Poques ganes em queden d’anomenar-la Colometa… I cal fer neteja, cal encetar una nova vida allà on només hi ha cendres. I la Natàlia reneix, i pren totes les veus que han format la seva història.
L’espectacle és un autèntic privilegi. Atrapa i commou. Permet arribar a l’ànima d’una obra cabdal, d’un text incomparable, i permet un encontre amb la seva veritable protagonista, de primera mà, escoltant la seva veu.