Adaptar a un format de monòleg una novel·la tan reconeguda com La plaça del diamant és, al mateix temps, un valor segur (perquè es tracta d’un gran llibre) i un risc, ja que haurà de competir amb el record emocional que cadascú guardi de la seva lectura. En aquest sentit, Joan Ollé ha realitzat una versió molt fidel i respectuosa de l’original, centrant-se en els passatges més rellevants, sense tallar mai el fil narratiu de la protagonista. Malauradament, no ha aconseguit teatralitzar prou el text que resulta bonic però, per moments, massa literari. Tampoc la seva direcció, una mica mandrosa, ha solucionat aquest problema: la posada en escena és completament estàtica, apostant només per obvis subratllats musicals i la força de la seva actriu principal. El seu encert més destacable, doncs, és l’elecció de Lolita Flores per encarnar a l’emblemàtica “Colometa”. Arriscada d’entrada, l’aposta, finalment, ha funcionat prou bé. La popular filla de Lola Flores recita amb naturalitat i versemblança la història, interpreta de forma convincent, arriba a emocionar i, fins i tot, aconsegueix que ens oblidem a qui estem veient per contemplar al personatge de Mercè Rodoreda. Per últim, l’escenografia, senzilla però efectiva, enquadra perfectament aquesta narració íntegrament en castellà. No hauria estat de més, dit sigui de pas, que Lolita enunciés en català algunes de les frases dels diàlegs a les funcions de Barcelona, ni que fos per fer una picada d’ullet al públic català que, de ben segur, ho agrairia feliçment.
Enllaç copiat!