I aquesta és una d’elles. Doncs sembla que la Sala FlyHard ha trobat la gallina dels ous d’or amb aquest text de Llàtzer Garcia. Un text que surt de les entranyes, que agafa el dol per explicar la por de viure. I sobretot la por que tenim tots a la mort, tant de parlar sobre el morts com la forma interior de portar-ne el dol.
Surts amb un petit somriure per no saber ni quina cara has de fer. És de les poques obres que t’agafa les entranyes des de dintre, i te remou per poder agitar les ferides interiors.
Tot ben acompanyat d’unes bones interpretacions, totalment creïbles i en tot moment properes. I el moment del monòleg final, una meravella.
S’ha fet un gran treball de creació de personatges, i de direcció d’actors. I una banda sonora que s’ha de recuperar per poder escoltar-la amb temps i amb l’ànima no tant tocada com el dia de la funció (per cert, és The New Raemon).