El punt de partida és impactant (Atenció: les primeres rèpliques poden quedar gravades a la seva memòria) i el monòleg final de l’obra és colpidor. En mig hi podem veure tres personatges que es belluguen pel perímetre de la marginalitat emocional intentant dotar de sentit les seves vides.
“¡Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes!” Aquestes paraules d’Albert Pla semblen guiar Jacob, el personatge central de La Pols. En un món on tots hem de ser empàtics, solidaris, que hem de saber controlar els impulsos, manejar els sentiments i aprendre a resoldre els problemes apareix un personatge que no ho fa (que no ho vol fer). I no estem parlant de bons i dolents sinó de sinceritat i hipocresia. De diferents maneres d’afrontar la vida i de ser un mateix (i ser feliç).
I és aquí on rau l’encert de Llàtzer Garcia. L’autor i director està servint-nos un tema tabú amb un bon text i una sòlida posada en escena. La Pols és una obra ambiciosa. I si cal veure-la, no és per la seva trama, ni per un gran joc escènic sinó per la gran gestió que fa d’un tema tan delicat. Obrint més interrogants que no pas tancant-los.
De totes maneres, hi ha un parell d’elements que no acaben d’encaixar. L’escenografia, tot i que en un primer moment funciona, no acaba d’acompanyar l’obra. Fa la sensació que queda superada pel text i pels actors i esdevé, en alguns moments, un obstacle. Per altra banda, la construcció dels tres personatges, malgrat l’excel·lent interpretació, té un punt patològic que no ajuda a la plena identificació.