Ja tenim aquí una nova obra de teatre amb el terror o el misteri com a excusa, i en el que va de temporada ja em portem com a mínim quatre… si no em fallen els càlculs. El més curiós, a més, és que moltes d’elles coincideixen en posar com a escenari de la història una masia o una casa rural ubicada prop dels Pirineus (Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta), amb tot el que comporta de mitologia i amb un bon reguitzell de criatures fantàstiques: els marracos, els minairons, la balanguera, la pesanta, etc.
També coincideixen la majoria en utilitzar la comèdia com a vehicle per explicar la seva història, i en aquest sentit La presència no és cap excepció. Ara bé, es tracta de comèdies diferents… i potser la que ara ens ocupa és la que curiosament fluctua més cap a altres gèneres en la seva part final. I si dic que em sembla curiós és perquè els seus autors acostumen a moure’s sobretot en la comèdia pura (Ovelles, La pell fina) o fins i tot en l’humor negre (Instruccions per enterrar un pare). El que està clar és que no és la primera vegada que utilitzen la mort o el fet d’un traspàs com a motor per engegar tota la trama. En aquesta ocasió l’obra comença amb un pare moribund, i tot el que vingui estarà lligat precisament amb aquest fet i amb aquest personatge absent… però en el fons molt present.
Algun fenomen climatològic (ja sigui una tempesta o una nevada copiosa), els sorollets propis d’una casa antiga, les apagades, els cops inesperats… Tot forma part d’un gènere que es posa com a meta espantar al personal i portar-lo a un ambient ben concret i particular. Tot això, juntament amb fets inexplicables i alguna criatura fantàstica, serà suficient per aconseguir el clima adequat. Però si prescindíssim de tot això ens trobaríem amb un petit drama familiar, amb els seus secrets, les seves vergonyes, les seves confessions i alguna que altra rancúnia. No hi falten tampoc els monòlegs reveladors del final ni les relacions personals. De fet, La presència estaria més propera a la revelació i a l’esperança… amb un final optimista (i molt bonic) que evidentment no podem explicar. Bona factura, bon repartiment… i sobretot una excel·lent Anna Sahun que, com sempre, troba el seu moment per tocar-nos el cor.