Estem davant d’un text en vers, d’una obra clàssica del teatre català, d’una peça que molts podrien trobar antiquada i empolsegada… però quan s’encenen els focus del TNC aviat ens oblidem de tot això. La musicalitat de Sagarra, la subtilesa i el transfons crític de la seva obra (la burgesia catalana mai quedava ben parada amb ell, tot i ser-ne part destacada), així com l’habilitat de Jordi Prat i Coll per afrontar la peça com un text nou, ens acaben convencent i entusiasmant. I és que no estem només davant d’una reproducció mecànica, com tantes vegades hem vist en el mateix escenari, sinó que estem davant d’una reconstrucció que no oblida la tradició però que la mira amb ulls d’ara. EL director sap que té a les mans un gran text, i l’aprofita i interpreta com si mai l’hagués representat ningú. Aquesta llibertat, que ja es va prendre amb Liceistes i Cruzados o Els jocs florals de Canprosa, dona com a resultat un espectacle vistós i esperançador. No és dolent revisar els nostres clàssics, però cal equilibrar bé el respecte i la gosadia.
Un altre dels grans punt forts de l’espectacle és la forma de dir el vers, que en el cas de Sagarra presenta algunes dificultats afegides. El seu vers és natural i flueix d’una forma quasi orgànica, però també té una música molt marcada que pot donar peu a cantarelles o formes de dir estereotipades. Crec que s’ha tingut força cura al respecte, donant la sensació en moltes ocasions de que el vers era només una entelèquia nostra. En aquest sentit, cal destacar el treball de Rosa Boladeras, que porta el pes de l’obra i que amb aquest personatge fa un salt molt gran com a actriu indispensable del nostre teatre. Potser cap al final la seva gestualitat resulta un pèl exagerada, però la veritat de la tia Antònia no li podrà treure ningú. Potser no té l’aura mítica d’una Sardà, però sí aporta l’ànima i la delicadesa que requereix la funció. Un gran treball que hauria de ser llargament recompensat…
L’altre gran pilar d’aquesta Rambla és tot el treball estètic, que podríem repartir entre el treball purament escenogràfic (magnífica producció de Laura Clos i David Bofarull) i tota la part coreogràfica i de moviment que es desenvolupa en un segon terme. Crec que aquest últim treball, precisament, aporta un fet diferencial molt important, ja que les suposades “ànimes” de la Rambla donen un sentit extra a la funció. D’altra banda, les tres o quatre intervencions musicals també sumen a la proposta, tant per la informació suplementària que ens donen com per estar molt ben executades. La única pega que podria posar és el transvestisme d’alguns personatges secundaris, que ratlla amb lo grotesc, o alguns detalls de vestuari (les bambes no queden malament, però prenen un protagonisme innecessari). Però són detalls petits enmig d’un encert tan necessari.