No, aquesta adaptació de Prat i Coll no és com els Jocs florals de Canprosa; això no és una festa, no hi ha ironia ni disbauxa (que tant vam agrair; bé, la rifa, no tant), aquí trobem una adaptació més continguda i serena. No crec que sigui per això però no em va arribar gairebé cap emoció. No ajuda, segurament, que la Rambla ens agradi o no, no és el que era. Els barcelonins ja no la passegen, no van a veure i deixar-se veure i han estat substituïts per una riuada incessant de turistes, preses fàcils de la delinqüència i restaurants de dubtosa qualitat.
Una escenografia – més senzilla del que ens té acostumats la Sala Gran del TNC- amb els icònics plataners i parades de flors precioses, protagonistes com cal, que muten segons les estacions i són un esclat de colors, un ram cromàtic hipnòtic, que ens impacta, amb la seva delicadesa i també força i expressivitat. Cromatisme que es complementa perfectament amb la il·luminació, magistral, i el vestuari d’època, colorit que no estrident, amb bambes, que fa modern, com posar faldilles als nois. No em va convèncer tant, per no entendre-ho del tot, la part posterior a la Rambla, un espai eteri on transiten, suposo, els esperits de la Rambla. No acaba de lligar aquest rerefons tant contemporani i oníric, amb la Rambla i personatges tradicionals que hi veiem.
De fet, vaig tenir la sensació d’estar veient una peça de museu, ben bonica, que cal recuperar en tant que patrimoni cultural però que (em) cau molt lluny. El problema és que el text de Guimerà (amb mi) no ressona, especialment la part que més agrada, la identificació total de l’Antònia amb la Rambla, el rebutjar tot el que no sigui ser florista perquè a la Rambla és on batega la ciutat i ella n’és figura cabdal. Sí em va sorprendre molt positivament, en canvi, que es denunciessin temes com la dependència i vulnerabilitat de la dona a la figura del marit.
Sí gaudim d’una notable interpretació de Rosa Boladeras, com a absoluta protagonista, una dona d’idees clares, dura i compassiva alhora, avançada al seu temps. De fet, l’Antònia eclipsa la resta de personatges, massa plans i que només s’expliquen per estar al seu servei.
El millor: com el vers no sona carregat ni arcaic sinó natural i deliciós.