Després d’Els jocs florals de Canprosa, hi havia una certa expectació davant la nova posada en escena d’un clàssic del teatre català per part de Jordi Prat i Coll, de nou, al Teatre Nacional. Curiosament, a La rambla de les floristes ens trobem una aposta diferent del que, potser, alguns esperaven però no per això menys efectiva i interessant. Amb aquesta adaptació del magnífic text de Josep Maria de Sagarra, Prat i Coll demostra que el seu talent com a director és versàtil i que la seva personalitat va més enllà del gamberrisme, la mirada paròdica del nostre folklore i les cançons d’envelat. En aquest cas, el muntatge aposta per fer un emotiu homenatge a les Rambles i l’ànima d’una Barcelona ferida, a través d’al·legories poderoses però també dels personatges que l’habiten (o que ho feien, fa ja temps). L’espectacle resulta dinàmic i, a vegades, commovedor, i troba un bonic equilibri entre modernitat i respecte pel seu esperit original que és menys habitual del que sembla. L’actriu Rosa Boladeras brilla amb llum pròpia amb una interpretació de premi, ben rodejada per actors de pes (Jacob Torres, Xavier Ripoll) i la frescor dels més joves i carismàtics Clara Altarriba i David Anguera (que, a més, toca deliciosament el piano en directe), entre molts altres. En conjunt, l’exercici és sòlid, malgrat que la connexió entre la part més metafòrica i les escenes amb text no sempre connecten de la forma més perfecta. En tot cas, estem davant d’un bon exemple de feina ben feta que ens recorda que per apropar un clàssic al present no cal estripar-lo i que el respecte per l’original no sempre implica pudor a ranci.
Enllaç copiat!