Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat.
Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l’escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les “ànimes de les Rambles” que deambulen amb gàbies buides a les mans. La Rambla… de Prat i Coll és l’enfrontament (entès com a posar una enfront de l’altra) d’unes Rambles, les de l’Antònia, que són les de la llibertat, aquell lloc en què una dona pot escollir la independència i l’emancipació en lloc del matrimoni que empetitia la dona. Antònia escull de quina manera vol estimar, i ho fa perquè és a les Rambles i no a qualsevol altre lloc. Darrere, els esperits d’unes Rambles que ja no són i els esperits dels qui hi han mort: són les Rambles que neguen la llibertat de l’Antònia.
Aquest emmirallament no té prou força, entre d’altres coses per la interpretació poderosa de Rosa Boladeras, que atrau per la dicció, per la frescura i per allò que no té nom, que és misteriós, allò pel qual anem al teatre. Colors almodovarians per a l’escenografia i homenatges musicals al Donald O’Connor de Singing in the rain.
Prat i Coll no ha diluït del tot el to meloset del text, tot i que se n’ha sortit a l’hora d’emfasitzar la part més política de Sagarra. Bona arrencada de temporada al TNC.