La Ratonera arriba a Barcelona després de 62 anys triomfant a la cartellera londinenca. Un repartiment ple de cares televisives com la Mariona Ribas (l’entranyable Marta de El Cor de la Ciutat) o en Xavier Bertran (el ja mític Lo Cartanyà) és l’encarregat d’acollir-nos a la inhòspita Mansió Monkswell. Al més pur estil Agatha Christie, la intriga està servida: quin dels vuit personatges en escena és l’assassí?
Sens dubte, la premissa és d’allò més atractiva, però a la pràctica personalment em va deixar un regust agredolç. Un inici visualment potent feia presagiar dues hores d’espectacle trepidant, però malgrat la indiscutible entrega dels actors, una sensació persistent de manca de fluïdesa em va impedir endinsar-me de ple en la trama. Fins i tot se’m va fer llarga!
Les causes? Potser una direcció massa focalitzada en el text, que en alguns moments anava en detriment de la frescor i el potencial (un tant desaprofitat) dels actors. Està clar que una peça del 1952 no es pot transformar –ni cal– en la més avantguardista de les propostes de la cartellera, però el valor de portar de nou a escena un clàssic de la talla de La Ratonera rau en alliberar-la de l’esclavatge del pas del temps. En aquest cas, i des del meu punt de vista, no s’acaba d’aconseguir.
De coses positives, però, s’hi troben. Per exemple, dos descobriments: l’actor Joan Amargós i el seu fantàstic treball en el paper del jove excèntric, i la terrorífica animació a càrrec de la companyia La Fresca al hall de l’Apolo. Talent teatral dins i fora d’escena!